Territori-presó



Porta la gorreta d'estiu, perquè té els ulls delicats, i l'abric d'hivern, perquè tremola de fred. Estava acostumat que el baixés a coll per les escales de l'edifici fins al carrer on hi ha un paradís d'olors. Però fa dies que només el pujo al terrat perquè l'esquena m'ha demanat un descans. I a ell també.

Ara, les nostres passejades es limiten a aquell territori que és prou gran perquè sembli un espai lliure, i el gos ventilador i jo caminem tranquils per les rajoles finites pels murs del nostre patí de presó. Al carreró hi ha estelades penjades en balcons i l'helicòpter ens despentina sovint.

Hi ha tres sectors, al terrat. El racó on la senyora Hayden planta tomàquets i on l'animalet acostuma a aixecar la pota per regar els testos (si ella ens enxampa, ens toca córrer davant de la seva espardenya). La cantonada on fumo i miro la gent que passeja per Roger de Flor, lliure de mals d'esquena. El lloc amb roba estesa dels Hayden que ens fa d'ombra d'aquell sol minvant de novembre. Avui hi ha una camisa de policia del sergent, una dessuadora d'scooter del petit Hayden, uns pantalons de futbol del petit faraó Nil i una samarreta d'estiu amb tirants efímers de la meva germana que és una optimista que pensa que l'hivern no arribarà mai.

El gos ventilador i jo deixem petjades invisibles a les rajoles. Mentre ell ensuma el seu rastre, jo trec el mòbil i miro fotos de l'exterior, repenjat en un mur del patí de la presó. En una, la princesa Rapunzel somriu a la càmera amb les seves ulleres de sol i un disc de vinil a la panxa que és més gran que ella (només té set anys). Fa poc que em va demanar per escrit si volia ser el seu padrí de bateig a la reserva perquè el titular havia desaparegut (ja he buscat receptes per fer-li mones per internet). En una altra hi ha la meva família en una manifestació al passeig de Gràcia pels Jordis (amb la senyora Sofia espantada sota tantes banderes i crits de llibertat). Veig la imatge de la meva platja preferida entre dos mars i del nou quarto de bany de la terra de la boira que encara no té porta i on el tenista no té espai per deixar-hi els seus Mortadelos (que són potombos si són gruixuts i tebeos si són primets). Miro la dona dels mars del sud en el seu taller de París ple d'escultures per a una porta inspirada en Dante... Menja figues mentre dibuixa esbossos d'un gos salsitxa amb la seva samarreta ratllada.

El gos ventilador ja vol baixar a casa. Tanco el mòbil, l'aixeco de les rajoles del terrat i el carrego a coll. "Anem". I ell em mira amb aquells ulls apagats i treu la llengua alegre perquè sap que el pis fa olor de macarrons Orsini. Perquè sap que aviat tornarem al carrer per ser lliures una altra vegada.