Óscars 2010 a los mejores blogs (8). Mejor personaje femenino.















Se ilumina de nuevo el escenario de la sala, que aparece desierto sin sus presentadores. (MK y el Veí de Dalt permanecen atados y amordazados en su camerino porque este Óscar quería darlo yo, y se negaban a perder una mínima parte de su protagonismo. ¡Serán egoístas!) Salto a la platea. Llevo unos tejanos de H&M, una camiseta negra que me regaló mi hermana en Navidad y una americana también oscura que me venía larga y que me la ha arreglado una amiga de los mares del sur. La ha acortado porque ya estaba desfasada.

Me apetecía dar este premio al mejor personaje femenino porque me leéis básicamente mujeres, y porque siempre me habéis cuidado con vuestros comentarios amables. En la totalidad de vuestros blogs se encuentra un universo que se acerca a lo que debería ser el mundo. Sois reflexivas, detallistas, elegantes, cuidadosas, irónicas. Nunca sois altivas, ni engreídas, ni falsas, ni dais voces, ni os hacéis los gallitos (parece que esté hablando de mi blog, y es así). Ni siquiera os gusta el fútbol a la mayoría de vosotras (eso os resta puntos). He aprendido mucho de vuestra visión de la vida, os lo digo francamente. Por eso os quería entregar este premio en persona. Y ya me callo, queseabajaelmicro.

Aparecen en pantalla las páginas que optan al Óscar al mejor personaje femenino, mientras la voz en off las anuncia.

TRAVELANT AMB ROSES

Vida por Travelant amb roses.

"A vegades es perden relacions per no saber abastir el significat de la confiança. Qui diria que una flor tan bella pogués néixer dins la dura roca? Hi havia confiança. I, en canvi, a vegades res creix dins la terra més fèrtil. Vull poetitzar i m'imagín que la confiança es troba sobre la corba de l'espatlla, allà on el nen es penja del pare o de la mare i es deixa portar d'un lloc a l'altre. O en aquell espai ombrívol, sota les espesses branques d'un arbre florit en una tarda de calor primaveral. O en la cadència suau que es forma entre les cordes de la guitarra i els dits. O en el breu espai bategant de dos cossos que ballen aferrats seguint-se els compassos. O en els dits entrellaçats durant un acte d'amor".

FIL A L'AGULLA

Filadora por Fil a l'agulla.

"Avorrida. Avorridííííííííííssima. Això no pot ser. Això no pot ser!!! I va recordar aquell joc que li agradava tant de petita, dibuixar una caseta sense aixecar el llapis del paper i es va dir: "a veure si sóc capaç de donar 10 voltes a casa sense tocar de peus a terra!" Es va posar dreta sobre el sofà i va fer un bot fins a una de les cadires del menjador; de la cadira, a la taula; de la taula, al taulell de la cuina; del taulell, al radiador de la paret; del radiador, al marc de la porta, per un cantó i per un altre. Després passà al marc de la porta del costat, i d'aquell, al moble del rebedor. Però ai las!!! i ara què??? davant seu no hi havien més mobles, només parets, les llargues parets del passadís. Problema, solució. Problema! solució!".

LA RATETA MIQUEY I ELS SEUS PENSAMENTS

La Rateta Miquey por La rateta Miquey i els seus pensaments.

"Vaig arribar a l'escola a 5è d'EGB i per aquest fet era una de "les diferents". Potser per la dificultat de ser-ho, tota la vida he arrossegat manies, tics i sentiments de marginació que si no els hagués tingut hauria viscut encara molt millor. A mesura que m'he anat fent gran sempre he evitat al màxim situacions de pseudo-marginació estúpides, d'aquelles que qualsevol grup genera per així sentir-se més poderós front al que acaba d'arribar: el més imbècil fa gràcia al líder del grup i ja el tenim afegit, sempre i quan sigui capaç d'enfotre's de tonteries, però importants si es vol ser reconeguda la seva pertinença. A vegades es pot ser molt cruel i empetitir a la persona, d'altres l'ajuden a ser més forta".

LLUM DE DONA

Joana por Llum de dona.

"Hi ha un moment a la vida, de sobte, que pots fer una abstracció de tu mateix com si sortissis del teu cos i en fossis espectador. No és un fet meditat. Una successió de moviments alentits desfilen per davant teu. Com et mous, què dius, què fas i com ho fas. Com si un cos visqués dins un altre cos i se'n separés momentàniament i indagués, observés, contemplés...l'altra part. Pot ser només és una fracció de temps que ens porta a ser autocrítics amb nosaltres mateixos. És allò de mirar-te des de fora. A distància... Adonar-te que com a ésser únic i individual ets la suma de tu i les teves circumstàncies (decisions i vivències) i tens la possibilitat de veure't amb els teus ulls fora del teu cos, sense condicionants. Un estar fora del temps dins el temps. I fet un cop ho pots fer amb més assiduïtat: caminar unes passes rere teu i picar l'ullet, somriure o morir-te literalment de vergonya".


PAÍS SECRET

País Secret por País Secret.

"Com si fos un ritual, després de collir els codonys voldrà anar a veure com estan els ginjolers, m´ho sé de memòria. Em dirà altra vegada que pari la bossa i que no els toqui que em punxaré. Jo li dic que sí, però no li faig cas i em poso de puntetes per agafar una branca que n´arrossegarà una altra i em deixarà arribar al petit gínjol que penja al final. El colze m´escou i quan me´l miro hi veig baixar un petit regalim de sang, del mateix color que el gínjol. M´acosta un parell de fruits amb el braç arromangat i esgarrinxat, ell també. Té, prova´ls, em diu. Encara que no en tingui ganes li clavo la dent intentant no tocar el cuquet que hi fa vida al centre del centre. Són picats, pare. Aquests també? em diu, com si no sabés que jo sé que aquest any, com quasi cap any, no els ha ensulfatat. Mentre s´entreté mirant les canyes del rec, els regalets que li ha deixat el ramat en forma de boles negres escampades per la closa i mira el cel per saber si demà farà tramuntana, m´escapoleixo camp a través i torno a l´antic hort del codonyer".

Me preparo para abrir el sobre, mientras siento que cada una de esas mujeres, y muchas más que ni siquiera he nominado, se merecen el premio.

-And the oscar goes to... País Secret por País Secret.

Suenan los aplausos.

Ella se levanta sorprendida, tras besar a Fra Miquel, que está al final de su misma fila de asientos, mientras se arregla la falda de su vestido largo sweater bordado con lentejuelas rojas de Vivienne Westwood, ceñido al cuerpo, con un escote generoso y una caída de cadera evasé que me invita a bajarla a recibir al principio de las escaleras. Subimos juntos al escenario, hasta que le ofrezco el micrófono.

País Secret deja la estatuilla en la repisa. Observa al público, como si ellos la observaran a ella (con reparo):

"Bona nit a tothom. Ara poden passar dues coses: que em quedi en blanc o que m´hagueu de fer callar. Les persones tímides ja ho tenim això, o ens quedem sense paraules o muntem un numeret dels bons. La darrera vegada que vaig pujar a un escenari era un musical i a la tercera escena vaig sortir sense faldilles per equivocació (algun dia en faré un post, Paseante, no t´impacientis). Per sort la creadora del meu vestit fa meravelles i m´ha assegurat que avui és impossible que em torni a passar. Com que veig que ja he superat la fase muda i vaig més o menys llançada, porto els vestit al seu lloc i m´han dit que fos breu i no m´enrotllés, vaig al gra.

Montserrat Abelló es preguntava en un llibre si escriure és passió o necessitat de sobreviure. Per mi són les dues coses, no puc deslligar la passió de la neccessitat perquè em fa sentir viva. Per això vull dedicar aquest premi a tots aquells que en algun moment de les seves hores es refugien en el meu espai, són ells els que dónen sentit a la meva escriptura. I sobretot, vull donar les gràcies al Paseante per haver organitzat aquesta festa tan glamurosa i lluïda, donar-nos la oportunitat de conèixer-nos una mica més a tots i molt especialment perquè des del primer comentari, em va donar l´empenta necessària perquè em llancés de ple a escriure i agafés confiança. Malgrat es passi el temps criticant les meves limitacions musicals i els meus excessos poètics, li agraeixo moltíssim tan les estirades d´orella com les moixaines. Gràcies. Gràcies a tots!".

Aplausos, hasta que se funden de nuevo los focos, para que la voz en off presente la nueva categoría. Es el Óscar al mejor blog. El último.

Los nominados son:

País secret por País secret.
Joana por Llum de dona.
Vida por Travelant amb les roses.
La Rateta Miquey por La rateta Miquey i els seus pensaments.
Emily por Emily habla sobre cómo es el mundo.

El ganador, próximamente en vuestras pantallas.

PD: El discurs de la País Secret és seu. Moltes gràcies nòrdica.
PD2: Aquesta setmana també col.laboro en els Dimarts de sang. El guanyador/guanyadora s'endurà un viatge de Barcelona a Blanes en el veler del Veí de Dalt. Aquest té pasta llarga.

Dimarts de sang (2)






La setmana passada vaig participar en els Dimarts de sang. Suposo que encara hi sou a temps d'endevinar el títol de la novel.la. Aquesta vegada el premi és excepcional (res de perritos pilotos): el Veí de Dalt anirà a casa del primer que ho encerti per preparar una paella valenciana vestit de fallera. Li surten molt bones.

Óscars 2010 a los mejores blogs (7). Mejor guión.















Se encienden de nuevo los focos sobre el escenario del Blogville Theatre. MK aparece con un transgresor vestido de noche de organza blanca y seda azul a rayas, que es una transformación de la clásica camiseta marinera de Jean Paul Gaultier, realizada por el mismo diseñador. El Veí de Dalt parece cansado a su lado. Tira de su falda y le pregunta si falta mucho.

-Tranquilo, queda esta categoría, la de mejor personaje femenino y la de mejor blog. Y te dejo ir a jugar con las maquinitas.
-Es que me han enviado un archivo con imágenes de Caroline Wozniacki y quiero ir a descargarlo.
-Seguro que es una filósofa polaca.
-Danesa.
-Pero, ¿es una filósofa?
-Es danesa.

MK se dirige al público para presentar a los candidatos al mejor guión.

-Los que me conocéis, sabéis que me acuesto temprano con un libro entre las manos que poco a poco se va tumbando sobre mi pecho hasta que me quedo dormida. Siempre he sido lectora. Desde pequeña me gustaba que mis padres me contaran historias. Luego aprendí a leerlas en papel. Ahora lo hago, a menudo, en la pantalla, porque hay muchos blogs que hacen literatura. Con el tiempo, he aprendido a llevarme el portátil a la cama, cuando me acuesto temprano para leeros, hasta que la pantalla se va derrumbando poco a poco sobre mi pecho, y me quedo dormida.
-¿Falta mucho? -pregunta el Veí de Dalt.
-Shhhtt, que sale la voz en off.

Aparecen en pantalla las páginas que optan al Óscar al mejor guión.

PAÍS SECRET

País Secret por País Secret.

Faros, lluvia, un jardín que despunta con la primavera, una anécdota en el paseo, un recuerdo de infancia con Josep Pla, una mañana en el sofá, vistas al mar, un padre lanzándole un membrillo en el huerto, una ruta en coche, una iglesia, un viaje imaginado y otro vivido. Desde el norte nos llega un universo plagado de detalles y de buena literatura. Muy personal y con un estilo reconocible. Un blog imprescindible.

EMILY HABLA SOBRE CÓMO ES EL MUNDO

Emily por Emily habla sobre cómo es el mundo.

Esta temporada apenas nos ha contado sus cuentos preciosos de años atrás en los que nos hablaba del sur, de las playas largas, de los personajes etéreos como ángeles. De cine. Pero nos ha dedicado una novela creada a partir de la amistad con nosotros. Un texto que se ha ido convirtiendo en compacto, en mítico, y que quién sabe si un día verá la luz en forma de papel. El mundo de Emily es de otro tiempo. Un tiempo que debería regresar.

GEL DE DUCHA

Duschgel por Gel de ducha.

Es el castellano perfecto (como todo lo fabricado bajo la marca made in Germany). Sin una duda, sin un error. Es la técnica. Seguramente es el blog al que tengo más envidia. Encima lo pone todo al servicio de su imaginación. Jamás te deja indiferente. Y siempre te dibuja una sonrisa en los labios mientras te preguntas cómo lo ha hecho. Su lenguaje no es rebuscado. Es natural. Y eso es lo más difícil de conseguir. Encima, escribe humildemente. Uno de los mejores blogs que conozco, creado tras una ventana sin balcón en un país frío.

TRAVELANT AMB LES ROSES

Vida por Travelant amb les roses.

Mallorquina, sensible, imaginativa, prolífica, sensual, tímida, genial. El suyo es el blog revelación de los últimos tiempos, al menos para mí. Escribe casi a diario, y no le recuerdo un post mediocre. No sé cómo lo hace. Además cuida su blog con buenas imágenes. De un pequeño detalle cuenta una gran historia. De una gran historia cuenta un pequeño detalle. Es tremendamente buena.

AQUARI

Martí por Aquari.

Un blog semi clandestino (mis preferidos). Apenas nadie lee su prosa poética, quizá porque a él tampoco le preocupa demasiado darla a conocer. Va a su ritmo. Escribe poco, pero cuando lo hace se atenúan las luces, baja el ruido en la ciudad, la gente camina de puntillas para que lo podamos leer en silencio. No recuerdo otros blogs con su misma potencia. Para mí, es de referencia.

El Veí se prepara para abrir el sobre:

-¿De verdad que esto se acaba y puedo ir a descargar las fotos de Caroline Wozniacki? -le pregunta a MK.
-De verdad. Pero por mucho que las imprimas y les des besos, ella no se convertirá en una persona real para ti. Eso sólo sucede en los cuentos, y tú ya eres mayorcito. ¿Para quién es el óscar?
-And the winner is... Emily por Emily habla sobre cómo es su mundo.

Suenan los aplausos.

Emily besa a su hija Silenci. Se abrazan largamente. Hasta que se levanta del patio de butacas. Lleva un little black dress de Givenchy en tafetán de seda. El Veí de Dalt no pierde detalle del movimiento de sus caderas mientras ella se acerca al escenario. Parece que por un momento se ha olvidado de Caroline.

La ganadora aprieta a MK contra su cuerpo, y le da una cariñosa bofetada al Veí de Dalt. Levanta el Óscar y se dirige al micro. Duda un momento, mirando al infinito:

"Avui em sento com Sabrina, la filla del xofer de la família Larrabee. Per això, he comprat el vestit que duc avui. El duia Audrey Hepburn en la pel·lícula del mateix nom de Billy Wilder. Veig que tenim la mateixa talla!

El cinema m'ha acompanyat des de petita, quan mirava les pel·lis que mon iaio contractava per al seu cine, l'Olímpia. La meva educació ha estat visual, d'imatges que, amb el temps, he posat amb paraules. No em considero escriptora, sinó una contadora d'històries. Per això no crec que mereixi aquest premi. Els altres nominats són millors que jo. Però si ho penso bé, em sento afalagada, perquè segurament he guanyat per D&L, la novel·la que ha pres les hores que hauria d'hagut de dedicar a l'Emily.

Buff! Ara estic nerviosa amb tanta gent pendent de mi. I això que m'he pres un tranxilium abans de venir, perquè em conec i, si no m’hagués pres res, ara estaria plorant, amb el rímmel corregut… I no volia sortir a les fotos amb la cara de la núvia cadàver…

Dedico aquest premi a tots els que un dia van triar-se un personatge per a la novel·la i em van acompanyar durant tot un any llegint-me. En la pel·lícula Rebeca, la protagonista diu que li agradaria guardar en una ampolla els records bonics i obrir-la quan volgués reviure'ls. Així faré jo d'aquí uns anys. Em llegiré un capítol de la novel·la i en tornaré a viure els moments feliços i infeliços. En cada capítol hi ha una part de mi i, a cada personatge femení, li he fet viure històries que m'havien passat.

Ara ja ho sabeu. Era un secret. Si voleu que una cosa se sàpiga, conteu-li a l'Emily en secret. Gràcies a tots i fins sempre. Us estimo".

Aplausos, hasta que se funden de nuevo los focos, para que la voz en off presente la nueva categoría. Es el Óscar al mejor personaje femenino.

Los nominados son:

Vida por Travelant amb les roses.
País secret por País secret.
Joana por Llum de dona.
Filadora por Fil a l'agulla.
La Rateta Miquey por La Rateta Miquey i els seus pensaments.

El ganador, próximamente en vuestras pantallas.

PD: El discurs de la guanyadora és seu. Moltes gràcies escriptora.